Quan algú arriba a consulta amb ansietat, moltes vegades el primer que em diu és “estic malalt”. Ho diu amb la mateixa certesa amb què diria “tinc grip” o “tinc anèmia”. Com si l’ansietat fos una cosa que li ha caigut a sobre. Un virus que ha entrat. Alguna cosa que té dins i que caldria treure.

I és aquí on comença el malentès més comú sobre l’ansietat.

L’ansietat no és una entitat

Una malaltia és una alteració del funcionament normal del cos causada per algun agent extern (un virus, un bacteri, una toxina) o intern (una mutació, una fallada d’òrgan). Té una causa identificable, una evolució previsible, i un tractament que ataca la causa.

L’ansietat no funciona així. No hi ha un “virus de l’ansietat”. No hi ha una lesió als nervis que la provoqui. No hi ha una fallada bioquímica que l’expliqui del tot. L’ansietat és el resultat del funcionament del teu sistema nerviós davant d’unes circumstàncies determinades. És una resposta, no una cosa.

Això canvia completament com l’abordem. Quan tractes una malaltia, cerques l’agent causal i el combats. Quan tractes una resposta, cerques què l’està disparant i treballes allà.

Per què llavors la medicina la tracta com si ho fos

Perquè el sistema sanitari està organitzat per identificar diagnòstics i aplicar tractaments. Davant d’algú que no dorm, que té taquicàrdia, que té atacs de pànic, el circuit habitual és: diagnòstic (“trastorn d’ansietat generalitzada”, “atac de pànic”, “trastorn adaptatiu amb ansietat”) i tractament farmacològic (ansiolítics, antidepressius).

Els fàrmacs funcionen. Apaguen el símptoma. Durant els mesos o anys que els prens, el sistema nerviós té el to abaixat i les manifestacions més agudes de l’ansietat desapareixen o s’atenuen.

El problema és que apagar el símptoma no és el mateix que resoldre’n la causa. Quan deixes el fàrmac, si no has canviat res del que generava la resposta, torna. Perquè la font no s’ha mogut. L’has emmudit, no l’has escoltat.

Què és llavors l’ansietat

L’ansietat és la resposta del sistema nerviós quan detecta un perill. Res més. És el mateix mecanisme que fa que t’aparti d’un cotxe que ve directe cap a tu, o que t’escapi d’un gos agressiu. És un sistema de supervivència. Hi és per protegir-te.

Si el teu sistema nerviós no detectés perills, no sobreviuries. L’ansietat, en si mateixa, és una funció sana i necessària.

El que passa amb el que anomenem “tenir ansietat” com a problema és que aquesta resposta s’activa quan no hi ha un perill real al davant. Està disparada per idees, pensaments, records, projeccions al futur, interpretacions. Com que el sistema nerviós no distingeix entre un perill real i un perill imaginat, respon amb les mateixes manifestacions físiques: taquicàrdia, sudoració, hipervigilància, dificultat per dormir.

El cos reacciona com si hi hagués un lleó al davant quan en realitat només hi ha un pensament.

La conseqüència pràctica

Si l’ansietat no és una malaltia, llavors el camí no és curar-la. És entendre-la. Entendre què és el que la teva ment està detectant com a perill quan objectivament no hi és. Entendre quins són els pensaments, les situacions o els patrons que disparen el teu sistema nerviós. I treballar allà.

Això és una feina diferent de prendre un fàrmac. És més lenta, és més exigent, requereix la teva implicació. Però té una característica que el fàrmac no té: quan la fas, el canvi es queda. No depèn d’una pastilla diària.

Un canvi de mirada

Deixar de pensar l’ansietat com a malaltia i començar a pensar-la com a resposta és el primer pas. No és un canvi menor. És el que distingeix viure l’ansietat com una cosa que t’ha caigut a sobre, de viure-la com una informació que el teu organisme t’està donant.

Si et pensa que estàs malalt, esperes la cura.

Si entens que el teu sistema nerviós està responent a alguna cosa, comences a buscar-ne la causa.

I és només buscant-ne la causa que un dia pots deixar de respondre amb ansietat.