“Soc una persona ansiosa.” Això és una de les frases que més sento a consulta els primers dies. La diuen amb la mateixa naturalitat amb què dirien “sóc morena” o “sóc alta”. Com si l’ansietat fos una característica seva. Una part del seu caràcter. Una manera de ser.

I és aquí on comença un dels malentesos més costosos de l’ansietat.

El verb que fem servir ho decideix tot

En castellà i en català, com en moltes llengües romàniques, tenim dos verbs on l’anglès només en té un: ser i estar. No és un caprici gramatical. És una distinció útil perquè descriu dues realitats diferents.

Ser descriu una característica estable, una identitat, una cosa que un és. Sóc dona. Sóc catalana. Sóc psicoterapeuta. Totes aquestes són característiques meves.

Estar descriu un estat, una situació del moment, una cosa que un no és sinó que viu. Estic cansada. Estic a Badalona. Estic contenta. Totes aquestes són coses que em passen ara i que poden canviar.

Quan algú diu “sóc ansiós”, està posant l’ansietat al calaix del ser. L’està convertint en identitat. L’està convertint en una característica seva com el color d’ulls o l’altura.

Però l’ansietat no és això. L’ansietat és un estat, no una identitat.

Per què això importa clínicament

Si l’ansietat és qui sóc, no hi puc fer res. Les característiques del ser no es canvien. Soc alta i sempre ho seré. Soc dona i sempre ho seré. Si sóc ansiosa, és com sóc. Punt.

Aquesta frase, aparentment innocent, té conseqüències reals. Quan algú es viu com a “persona ansiosa”, està assumint que l’ansietat és la seva base, el seu punt de partida, i que el que pot fer com a molt és “gestionar-la” millor. Aprendre a conviure amb ella. Posar-se mètodes al damunt perquè no la molesti tant.

Això ja és una manera molt limitada de treballar. Perquè la premissa és: l’ansietat sempre hi serà.

Però quan canvies el verb i dius “estic ansiosa” o “visc amb ansietat ara mateix”, obres una porta. Si és un estat, té un principi i té un final. Si és un estat, hi ha una causa i hi ha un camí. Si és un estat, hi ha una manera de treballar-ho que apunta a la causa, no només a la manifestació.

El meu cas

Jo mateixa vaig estar molts anys amb ansietat. Molts. Vaig arribar a tenir atacs de pànic. Vaig passar per totes les manifestacions que sento ara a consulta. En aquell moment hauria dit que era ansiosa. Que era així. Que ho portava a la sang, o al caràcter, o a vés a saber on.

Ara fa més de 20 anys que no en tinc. No és que l’hagi après a gestionar millor. És que ja no la tinc. El que la generava s’ha mogut.

Si l’ansietat hagués estat una característica meva, no podria dir això. No existiria una Maria Teresa sense ansietat. Però existeix. I és la mateixa Maria Teresa d’abans, només que ara el seu sistema nerviós no viu en resposta constant a perills imaginats.

El que significa realment “estar ansiós”

Estar ansiós és la resposta del teu sistema nerviós davant d’una situació, un patró o un conjunt de pensaments. Pot ser una situació concreta (una feina insostenible, una relació que et fa mal) o un patró de funcionament (dir sí quan vols dir no, no expressar el que sents, aguantar més del que pots).

Quan la font d’aquesta resposta canvia, la resposta canvia. Això és el que vol dir que l’ansietat és un estat i no una identitat.

El canvi comença amb el llenguatge

Si et dius a tu mateix “sóc ansiós” cent vegades al dia, el teu sistema ho integra com una veritat. T’estàs limitant abans d’intentar res.

Prova de canviar-ho. En lloc de “sóc ansiós”, diguet “ara mateix estic ansiós” o “aquesta setmana visc amb ansietat”. Fixa’t en la diferència. L’un et deixa clavat. L’altre et deixa marge.

El llenguatge no cura l’ansietat. Però el llenguatge que fas servir sobre tu mateix pot tancar-te la porta abans fins i tot d’arribar a trucar-la.

La primera decisió

Entre les moltes decisions que es prenen quan algú arriba a consulta amb ansietat, la primera és aquesta: estàs disposat a deixar de ser ansiós per passar a estar-ho? Perquè això és el que obre tota la resta.

Si l’ansietat és el que ets, el meu treball no té sentit. No es canvia qui ets.

Si l’ansietat és el que vius, llavors sí hi ha feina a fer. I una feina que té final.