LA MEVA HISTÒRIA DE SUPERACIÓ DE L’ANSIETAT

Només travessant la nit s’arriba al matí.

J.R. Tolkien

LA NIT

Quan tenia 37 anys vaig començar a tenir pors, tenia por d’estar sola, por de sortir de casa, por a anar al cinema, por a anar en cotxe, por a anar en tren, fins i tot tenia por de que se’m parés la respiració. Dormia amb la llum encesa i de tant en tant mirava a veure si encara respirava, si encara estava viva. També tenia molts dolors musculars, gairebé no podia moure’m, em feia mal tot el cos fins i tot l’arrel del cabell, era com si m’els estiressin nit i dia.

EL CAMÍ

El metge em va receptar ansiolítics però no van ser suficients per a calmar-me, així que passats uns dies vaig tornar a la seva consulta i em va pujar la dosi però tampoc va ser suficient. Continuava inquieta, sense poder concentrar-me, tenia taquicàrdies i sentia com si em faltés a l’aire. La tercera vegada que vaig anar al metge em va dir que ja no volia pujar-me més la dosi perquè em podia perjudicar i em va aconsellar que anés a teràpia.

El mateix metge em va facilitar una targeta d’un centre de psicoanàlisi i allà, durant cinc anys, vaig obrir la meva caixa de pandora i vaig connectar amb els meus traumes infantils, amb el meu dolor, amb coses que donava per superades però que només estaven oblidades. En realitat, això és el que fem per a sobreviure i tirar endavant, apartar i oblidar el que ens fa mal, però fins que no tanquem les nostres ferides aquestes sempre tornaran d’una forma o una altra perquè les sanem.

Un dia li vaig comentar a la psicoanalista que em sentia oberta en canal, com en carn viva i li vaig preguntar què podíem fer per a tancar les ferides i ella em va dir que per a poder tancar-les havia de buscar jo mateixa els recursos.

Vaig deixar la psicoanàlisi. No sabia on anar ni què fer. Em vaig apuntar a un curs de pensament positiu, em vaig formar en PNL, vaig començar a fer ioga i meditació, sempre que podia em posava música Zen i em repetia mantres «tot està bé», «no passa res» però això era només un alleujament temporal, després, tornava l’ansietat. Vaig tenir diversos atacs de pànic, d’aquests que et porten a l’hospital. La primera vegada pensava que em moria, ja m’acomiadava del món amb la taquicàrdia, l’ofec, les mans adormides. Vaig arribar a pensar que amb major o menor intensitat sempre hauria de viure amb ansietat però no va ser cert perquè jo fa més de 20 anys que no tinc ansietat ni prenc ansiolítics, concretament des de l’any 2000.

Afortunadament una de les meves característiques és buscar sempre la sortida a les dificultats. Una amiga em va recomanar un terapeuta i jo, tot i que tenia les meves reticències perquè ja havia provat moltes coses, em vaig decidir a trucar-lo i vaig anar a la seva consulta.

Aquest va ser l’inici de la meva nova vida.

EL MATÍ

Sergi, un terapeuta Gestalt, em va ajudar a tancar els meus assumptes pendents, em va ensenyar també a viure el moment present i ,especialment, em va ajudar a ser coherent amb mi mateixa. Que el que sentia, pensava i feia estigués alineat. Quan no és així, es crea un estrès molt important en el sistema nerviós.

En aquesta consulta vaig descobrir també la meva vocació d’ajudar als altres. Ajudar sempre ho havia fet, però mai m’ho havia plantejat com una professió. Així que vaig fer els 3 anys de formació Gestalt i posteriorment 4 anys de formació del mètode Feldenkrais que a més d’alliberar-me dels dolors musculars i proporcionar-me més agilitat em va donar un profund coneixement del sistema nerviós.

Una vegada superada l’ansietat, un bon dia de l’any 2010 vaig obrir la meva consulta per a poder ajudar, ajudar-te amb la meva formació professional i la meva experiència vital a que, tal com jo he pogut fer, tu també puguis viure sense ansietat.


Tal com veus, l’ansietat, encara que quan la pateixes no ho pots veure, pot arribar a ser un important aprenentatge com va ser en el meu cas.

Tolkien va dir «només travessant la nit s’arriba al matí».